S’acaba de complir un segle de la fundació d’Estat Català (1922- 2022) per part de l’icònic Francesc Macià i, tot i això, el partit precursor del separatisme insurreccional segueix sent un autèntic desconegut per al públic en general. Poc i mal estudiada, la històrica sigla independentista i la petja de la seva militància, on les terres de Ponent i del Pirineu occidental hi juguen un paper cabdal, han estat constantment bandejades per una historiografia oficial sempre centrada en el desenvolupament dels corrents ideològics hegemònics. Trencant amb la inèrcia, aquest treball pretén apropar-nos a la segona etapa de vida d’Estat Català (1936-1939) que transcorre en paral·lel al curs de la Guerra Civil i a la jove militància que aplegà el separatisme obrerista a les nostres contrades, moguda pels anhels d’emancipació social i nacional. Una generació, avui encara invisible, que s’enquadrà en un modest però actiu partit tant en la rereguarda revolucionària com en el front de guerra contra colpisme per acabar patint, amb l’adveniment de la derrota republicana, les conseqüències més funestes de la repressió franquista en forma d’assassinats, diàspora, exili, presó o batallons disciplinaris de treballadors esclaus.