Aquest poema llarg, de 1756 dodecasíl·labs dividits en nou parts, és una meditació sobre el temps. No s’hi defensa cap tesi concreta ni es tracta de cap lliçó de filosofia —tot i que l’autor dialogui amb desenes de filòsofs i poetes—; tan sols reflecteix allò que és propi d’una meditació i teixeix preguntes i qüestionaments, dubtes i certeses, besllums i ombres. A propòsit del temps es transita per un colla de temes que a recer del ritme dels versos ens poden interpel·lar de nou: la percepció existencial de l’ésser, la sexualitat, la mort, el llenguatge i la creació poètica, l’espiritualitat, el Cosmos,... Però sobretot aspira a desvetllar un dinamisme de reflexió amb la col·laboració dels receptors que, com sempre, tancaran l’acte hermenèutic. L’autor els en dona les gràcies a l’avançada.