Quan una paraula es defineix en funció del seu oposat, en valida alhora el contrari i es limita en el seu abast. Se’ns ha posat una etiqueta: «neuroDIVERGENT». I em pregunto, divergent de QUÈ?... de la neuroQUÈ? Aquests poemes parlen sols, no ho fan des de la tipicitat ni des dels exilis de la divergència i la discapacitat. Tots som éssers humans, alguns prou autosuficients i d’altres gens o no tant. És aquí on únicament rau la diferència que no ens van explicar al moment de néixer, la diferència que fa que la vida pugui transcórrer en les millors condicions per a tothom. O bé en sabem poc o molt de desenvolupar-nos operativament (en el sentit ampli de la paraula) o bé no podem o no en sabem, siguin quines siguin les circumstàncies. I tothom, en tota situació, necessitem suport en major o menor grau. Dit d’altra manera, qui no necessita l’altre per a fer gestions, tenir cura, prosperar... o simplement parlar? La dimensió de l’ajut de vegades és objectivable, i d’altres no ho és. No hi ha cap ésser humà independent l’un de l’altre. En la imatge del davant tu hi veus un 9 i jo hi veig un 6. Cal discutir qui té raó? Ambdós tenim la nostra raó tan vàlida com la d’altri, pel damunt de divergències i tipicitats que no ens ajuden a fer camí. La raó, pròpiament dita, només es fa objectiva a través d’un codi de conducta adoptat democràticament per una majoria qualificada. Si no és així, tothom tenim raó, la nostra raó. El 6 i el 9 són tan potents com vàlids. Les persones autistes i les que no ho són mirem el món de manera diferent, i som igualment potents i vàlides en les nostres distintes percepcions. Més ens val reconèixer-nos amigablement en la diferència, en lloc de discutir, prioritzar-nos, classificar-nos o excloure’ns... en una discussió que sempre serà erma, i tard o d’hora ens farà mal.