Els poemes d’Alfabet de l’ombra projecten una mirada poètica cap a dos paisatges del passat: un de remot, en el qual afloren subtilment els temors, els desitjos i les incerteses que dominen el món actual, i un altre de més proper, que encara perviu en la memòria com si els records fossin les restes d’un naufragi.
"Joan Graell està en possessió de la llengua, i ha encetat una aventura prometedora. Després de la nitidesa de pur deliqui versal de l’inici de l’Alfabet de l’ombra, obre un nou registre en el poema XI, amb l’evocació dels poetes Barceló i l’Espunyes de cal Vilaro, i acaba amb una confessió col·loquial que ens fa baixar a la terra, sense estalviar-se un bell sentit de l’humor." (De l'epíleg de Víctor Obiols).