El pare havia entomat la custòdia d’aquell llegat, i compto que, quan jo marxava de la casa, obria l’armari per comprovar si tot era al seu lloc, malfiat com era de mi, pensant que no l’hagués obert, tot i no tenir jo la clau, i l’hagués remenat d’alguna manera.
Tanta cura tenia ell de tot, però sobretot d’aquell armari i del seu contingut, que de vegades a l’hora dels fantasmes, en aquell espai de temps entre l’acabament d’allò que en diem nit i el començament d’allò que en diem matinada, quan no hi havia cap motocicleta que enfilés el carrer Major i el soroll del meu propi cervell em desvetllava, em semblava sentir remors que venien de dins de l’armari, veus que argumentaven, discutien, xiuxiuejaven o reien. Fins i tot un cop vaig sentir molt clarament aquest mot: Abu-Simbel. Era clar que l’arxiu de la família contenia moltes vides, i no era estrany pensar que els fantasmes hi retornaven de tant en tant a recordar els noms, els llocs, les afeccions i els assumptes pendents (...)