La ciutat de Lleida va comptar, durant la baixa edat mitjana, amb una densa xarxa d’hospitals encarregats d’allotjar els visitants que hi arribaven. Aquest llibre analitza aquests centres i els seus usuaris des de la conquesta de la ciutat, el 1149, fins a la fusió de tots els centres hospitalaris en un de sol, l’Hospital General de Santa Maria, el 1454. A llarg de la baixa edat mitjana els centres van consolidar el seu paper de receptors i distribuïdors de la caritat, però també van esdevenir una eina per controlar i gestionar la pobresa urbana, cada vegada més gran i temible ja que es veia en el pobre una font de crims i malalties. Davant els problemes econòmics que patien els diversos hospitals el bisbe García Aznárez va decidir, el 1447, iniciar el procés d’unificació.