Atàvic missatger de la mort, bessó sobrenatural, ombra o reflex sinistre, alternativa espectral, corporificació de pulsions internes o xifra abismal del no-res, des de temps immemorials i en gairebé tots els racons del món, el doble ha acompanyat la humanitat. Un enigma dens de suggestions que camina paral·lel a la incògnita de l'individu. Avui dia, a l'època de les identitats líquides, de la construcció i bricolatge del jo, de l'èxit de Second Life, sembla la cosa més natural pensar que hi hagi més d'una possibilitat de ser per a cada persona. I de fet, des de la psicoanàlisi, i abans encara, estem molt avesats a la idea que dins de cada un de nosaltres conviuen múltiples potencialitats. Hi ha diferències, és clar, però, a la seva manera, també en el doble s'havia anat plasmant al llarg dels segles el dubte vertiginós que siguem fets d'una única i confortable peça.