La poesia és en ella una llengua que es tornarà a imposar com a únic mitjà possible de dir alguna cosa, en algun altre moment de l?esdevenidor. Ara cal entregar-se al present fluid, a l?acció revolucionària de la lectura. <i>L?aigua entre les coses</i> s?articula des d?una paradoxa en el retenir d?una fluïdesa vital que s?escola. Hi trobem, així, un cant a la vida quan aquesta ha estat ferida per la pèrdua i la seva violència. Clara Ballart hi traça el vertigen de la fluïdesa vertical, sabent-se horitzontal o, més aviat, amb el do de la obliqu?itat de qui s?arrisca a la caiguda. Del pròleg de Meri Torras Francès