Tu i jo, i tots els altres, ¿som gaire més que temps? ¿Som gran cosa més que temps i consciència del temps que som? El que vivim a l?inici dels dies és el xàfec que mulla la terra: aroma i promesa. Ens abrusem, més tard, en la brasa voluptuosa de l?estiu. A tu i a mi, i a tots els altres, ens arriba lenta, la tardor. Llavors, pertot, una llum groguissa de fulles cansades. Un paisatge efímer. Ara el temps se?ns fa memòria, vertigen de la memòria: enyorança de les hores felices, remordiment per les culpes que l?oblit no pot oblidar. Les tardes s?escurcen. Tu i jo, i tots els altres, som temps que s?escurça. Som condició del temps: com l?aigua que l?almosta no pot retenir, així ens escolem, a poc a poc. Una por que en l?esperança no troba consol que consoli.