En el gran silenci blanc de l’Antàrtida, els membres d’una missió de les Expedicions Polars Franceses estan explorant el continent de gel. La banquisa té més de mil metres de gruix, i les capes més profundes daten de fa nou-cents mil anys. Aleshores passa un fet increïble: els dispositius de sondatge enregistren un senyal que prové del nivell del terra. Hi ha un transmissor sota el gel. La notícia esclata com una bomba, i els diaris d’arreu del món competeixen entre ells per compartir els millors titulars: “Una ciutat sota el gel”, “Un cor sota el banc de gel”... Ningú s’espera el que realment roman adormit en les profunditats.
René Barjavel (1911, Nyons- 1985, París) fou un escriptor occità reconegut com un dels pioners en el gènere de la ciència-ficció. Les seves novel·les aborden sovint temes recurrents com la pèrdua de control de l’ésser humà davant la tecnologia que ell mateix ha creat, la deriva de la civilització provocada pels excessos de la ciència, la bogeria de la guerra i la naturalesa eterna i redemptora de l’amor. Una de les seves obres més emblemàtiques és La nuit des temps, concebuda inicialment com a guió cinematogràfic i publicada el 1968. La novel·la va ser guardonada amb el prestigiós Prix des Libraires el mateix any de la seva edició.
