Desmitificant la neurodivergència

Quan una paraula es defineix en funció del seu oposat, en valida alhora el contrari i es limita en el seu abast. Se’ns ha posat una etiqueta: «neuroDIVERGENT». I em pregunto, divergent de QUÈ?... de la neuroQUÈ? Aquests poemes parlen sols, no ho fan des de la tipicitat ni des dels exilis de la divergència i la discapacitat. Tots som éssers humans, alguns prou autosuficients i d’altres gens o no tant. És aquí on únicament rau la diferència que no ens van explicar al moment de néixer, la diferència que fa que la vida pugui transcórrer en les millors condicions per a tothom. O bé en sabem poc o molt de desenvolupar-nos operativament (en el sentit ampli de la paraula) o bé no podem o no en sabem, siguin quines siguin les circumstàncies. I tothom, en tota situació, necessitem suport en major o menor grau. Dit d’altra manera, qui no necessita l’altre per a fer gestions, tenir cura, prosperar... o simplement parlar? La dimensió de l’ajut de vegades és objectivable, i d’altres no ho és. No hi ha cap ésser humà independent l’un de l’altre. En la imatge del davant tu hi veus un 9 i jo hi veig un 6. Cal discutir qui té raó? Ambdós tenim la nostra raó tan vàlida com la d’altri, pel damunt de divergències i tipicitats que no ens ajuden a fer camí. La raó, pròpiament dita, només es fa objectiva a través d’un codi de conducta adoptat democràticament per una majoria qualificada. Si no és així, tothom tenim raó, la nostra raó. El 6 i el 9 són tan potents com vàlids. Les persones autistes i les que no ho són mirem el món de manera diferent, i som igualment potents i vàlides en les nostres distintes percepcions. Més ens val reconèixer-nos amigablement en la diferència, en lloc de discutir, prioritzar-nos, classificar-nos o excloure’ns... en una discussió que sempre serà erma, i tard o d’hora ens farà mal.

Vaig néixer l’abril del 1961. Fa, doncs, seixanta-cinc anys. En aquest espai de quatre ratlles no tinc «temps» d’explicar la meva vida. En faré, però, algunes pinzellades que ara mateix m’han atrapat la ment. Gràcies a les cintes 8 mm del meu pare, he pogut veure que vaig ser una nena inquieta, bellugadissa, extravertida i rebel, en l’àmbit domèstic. No ho era pas a l’escola ni en públic, on tenia molt interioritzat el sentit de l’autoritat que se m’imposava; tothom feia gala de la nena obedient i disciplinada que llavors era. De fet, no vaig saber ni jo mateixa quina era l’Esther de veritat, en íntim conflicte gairebé permanent. Una fita important fou la de desvincular-me de la doctrina catòlica en què em van educar. Jo m’ho creia tot (m’ho crec tot, encara) i vaig esforçar-me, Déu ho sap!, per trobar un sentit a tot allò que m’explicaven i que el catecisme manava de fer, fins un dia que vaig deixar de creure-hi, quan en confessar-me abans de casar-me (per l’Església) el sacerdot no va voler donar-me l’absolució perquè prenia anticonceptius. Poc temps després m’hi vaig ratificar quan, rere la separació matrimonial, vaig dir-me que era impossible que el matrimoni fos per a tota la vida. Era una cosa contra natura. Rebel i obedient, obedient i rebel... i amb seixanta-tres anys van diagnosticar-me d’un transtorn de l’espectre autista (TEA), grau 1. Més val tard que mai. Fou un abans i un després; l’abans que ressituo ara en el després, a través de la poesia. Els meus poemes desxifren tot el que durant dos terços de la meva vida no he estat capaç d’explicar-me a mi mateixa. I avui ho faig en temps passat, ben ample i rebel, parlant de tot, i més.