Caixes catalanes. La fusió

Pel fet d’haver viscut plenament i des de dins la complexitat de la fusió entre la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona i la Caixa d’Estalvis i Pensions de Catalunya i Balears, em va semblar convenient fer un breu repàs de la situació real en la qual es trobaven ambdues entitats d’estalvi, ja llavors capdavanteres del sector a Catalunya i a Espanya. Aquesta revisió ens permet poder endevinar els vertaders motius que van empènyer aquestes dues entitats a culminar les gens fàcils negociacions en una fusió real, per crear una nova entitat d’estalvis que, al meu entendre, ha esdevingut modèlica fins avui.

Joan Picanyol i Tarrés (Solsona) és llicenciat en Ciències Econòmiques i Empresarials per la Universitat de Barcelona, diplomat en Estudis avançats (DEA) a l’àrea d’Economia Financera i Comptabilitat, i doctorat cum laude per la Universitat de Lleida. La seva experiència professional en el món de la banca és llarga. Més de quaranta-cinc anys. Es va iniciar en el Banc de Biscaia a Barcelona, després a la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, primer a Barcelona i més tard a Lleida, a la Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona i a CaixaBank a Lleida. És membre de la Comissió d’Economia Financera del Col·legi d’Economistes de Catalunya i fins ara ha sigut formador en tots els programes d’Educació Financera i Emprenedoria de Catalunya (EFEC) que ha organitzat l’Institut d’Estudis Financers (IEF) en els darrers deu anys, a més a més d’articulista i conferenciant.