La poesia és en ella una llengua que es tornarà a imposar com a únic mitjà possible de dir alguna cosa, en algun altre moment de l’esdevenidor. Ara cal entregar-se al present fluid, a l’acció revolucionària de la lectura. L’aigua entre les coses s’articula des d’una paradoxa en el retenir d’una fluïdesa vital que s’escola. Hi trobem, així, un cant a la vida quan aquesta ha estat ferida per la pèrdua i la seva violència. Clara Ballart hi traça el vertigen de la fluïdesa vertical, sabent-se horitzontal o, més aviat, amb el do de la obliqüitat de qui s’arrisca a la caiguda. Del pròleg de Meri Torras Francès
La voluntat de l'autora amb aquesta obra és immortalitzar de la manera més sincera les seves primeres vegades en aquesta gran feina de fer-se gran.
Clara Ballart: "sóc al principi d’entendre els poemes que m’han canviat la mirada, al principi de fer les paus amb la mort i les absències inexplicables."
L'autora diu que per fi ha tingut el coratge d'emprendre el camí d’escandir versos i fer cabre en dotze o deu síl·labes imatges que troba prou humanes com perquè d’altres s’hi puguin sentir part.
Clara Ballart Lladós va néixer a Barcelona un dia de novembre del noranta-cinc. Els altres fets de la seva vida són més difícils de datar, però l’han portada a estudiar els moviments d’alliberament colonial en el primer college només per a noies de la Universitat de Cambridge, a tenir una costella trencada de resultes d’un referèndum i a aprendre a pasturar cabrum. Persegueix, encara en l’actualitat, una posició política que no només sigui anàrquica i aprofita la docència a la Universitat Autònoma per seguir descobrint les cadenes que ens constrenyen i insistir que cada dia cal ser més lliures que l’anterior. Aprenent perenne per convicció.