Gràcies per la música! és un llibre que, com bé diu el subtítol, recull les memòries d’un locutor d’èxit, el periodista Xarli Diego, una de les veus i cares més reconegudes tant de la ràdio com de la televisió catalanes, que volca en aquest llibre tot el seu bagatge professional en aquests dos àmbits per parlar de la seva passió, la música.

Tres anys ha tardat Xarli Diego a escriure aquesta publicació en la qual els lectors podran trobar, a partir d’un seguit de cançons recognoscibles per a tothom, experiències, confidències i reflexions de l’autor, acompanyades sempre del característic sentit de l’humor que l’ha acompanyat tota la vida.

El pròleg del llibre l’ha escrit el popular cantant italià Al Bano, i també han participat en el llibre el cantat espanyol Pablo Abraira i la mítica cantant Jeanette.

El llibre
De ben jovenet, Xarli Diego ja volia ser locutor de ràdio (“al voltant dels 12 anys”) i gravava en un magnetòfon (“i això que és?”) d’un amic els seus primers programes, fets principalment a partir de discos dels Beatles. Actualment, encara treballa sistemàticament escoltant música que només interromp quan truca per telèfon.

El llibre, amb un títol de clara inspiració d’Abba, parla, sobretot, de la música dels setanta dels vuitanta. “Narra en primera persona moments vintage que ens faran recordar i recordar... Cada cançó que s’esmenta ens transporta a una època de la nostra vida que comporta records i situacions molt, molt personals. Aquell Morning has broken de Cat Stevens que ballàvem molt juntets als guateques o festes de garatge. Aquell You’re the sunshine of my life d’Stevie Wonder que desitjàvem entomar amb la noia o el noi que ens agradava. Aquell Lucky, lucky del bigotut Giorgio (Moroder) que seguíem amb el cos com si esquiéssim. Oh, oh, oh, i aquell Sugar, Sugar de Los Archies... I és que no pararíem: una cançó et porta una situació, i una situació et porta a una altra cançó”, explica Xarli Diego.

En definitiva, Gràcies per la música! és un llibre divertit fet a partir de cançons i amb l’estil personal i intransferible de Xarli Diego.

La carrera professional de Xarli Diego
El Xarli va tastar el micròfon de la ràdio molt aviat, als 16 anys anava al Coro Vell de la seva ciutat natal, Terrassa. Allà feina de reporter musical i entrevistava als Gallardo, Santamaría, Jeanette, Otero... Els entrevistava als camerinos, al pàrquing, a les escales d’accés a l’escenari... A Manolo Otero (el Bello Otero li deien els gelosos de sempre ) minuts abans de l’actuació el noi de Terrassa el va tacar de mala manera per culpa d’una safata de gintònics que estava en un mal lloc i en un mal moment. Otero vestia de blanc i va sortir a l’escenari de negre... sort que tenia muda de recanvi.

A l’època de Ràdio Manresa (1979-1980) els famosos de la música pop-rock van començar a posar Manresa al seu mapa. Richard Clayderman, Miguel Bosé, Paloma San Basilio, Pecos, Mocedades, Sandro Giacobbe... El seu Bages Music es va convertir en una icona a tot el Bages i ell feia bolos de presentador a totes les ciutats com si fos un cantant més. I l’any 1980 va regalar als seus oients el Bages Music Festival, un esdeveniment pel qual encara és recordat. Una gran festa al Pavelló del Congost amb Gibson Brothers, Toto Cutugno, Betty Missiego, Sleepy La Beef, Pablo Abraira, Miguel Gallardo, Falcons i molts més... Això ara mateix és impensable. Organitzar a Manresa una festa d’un programa d’aquesta magnitud és impensable perquè tot ha canviat molt. Temps era temps com diu el mestre Serrat.

Però el moment més súper exitós va arribar a Ràdio Barcelona (Cadena Ser) i el seu mític Caspe Street. Els artistes nacionals i internacionals anaven al programa per ser entrevistats, tenia exclusives mundials (Boney M i We kill the world), jingles (cançonetes que parlaven del programa en un minut) com els de Mecano, Pino D’Angiò o fins i tot Los Chunguitos!. El programa era seguit pel públic de dotze a trenta anys. La ràdio era tremendament important. A Miguel Bosé se li entregava un disc d’or al mateix estudi on es feia el programa. Bonny Tyler li deia al Xarli que es cuidés de mirar-la molt perquè el seu marit era cinturó negre de judo. Hi havia artistes que agafen un avió a Madrid exclusivament per anar a presentar el seu LP, el cas d’Antonio Flores. Per cert, en un lapsus considerable el Xarli li va dir: “Gracias por irte, Antonio”, en lloc de dir-li: “Gracias por haver venido, Antonio”. O artistes que no anaven a cap altra ràdio (Claudio Baglioni, la mateixa Bonnie Tyler o Albert Hammond, entre d’altres). Eddy Grant va fer el pi una vegada va acabar la seva participació en l’emissió. Roger Hodgson de Supertramp no va faltar a la cita. I el Xarli fins i tot va anar a Londres a dinar amb Dire Straits. Al Bano i Romina Power van visitar el programa. I Cindy Lauper! Sempre havia tingut molt bon rotllo amb Rocío Dúrcal i Rocío Jurado. “Mi polaco”, li etzibava la de Chipiona. I va conèixer al mexicà Luis Miguel quan era un nen... El Xarli es va apuntar un gran gol quan va descobrir per a tot l’Estat la nena de 8 anys Nikka Costa i el seu “On my own”. Tothom li va reconèixer la seva paternitat en l’èxit i seva va ser la primera entrevista de la nena a l’Estat espanyol. Això sí a aquelles hores de la nit la nena no parava de badallar... I és que hi anaven tots i totes, les fórmules musicals començaven a funcionar i Caspe Street va ser l’últim reducte d’un locutor/realitzador/director que aportava un entusiasme extraordinari i una creativitat que posava al servei de l’emissió.

Els partits de futbol-sala de franc que va organitzar en tres ocasions pels oients van ser èpics. Radiofònics contra cantants. José María de Mecano, Pecos, Joan Baptista Humet, Bertín Osborne, Agustín Pantoja... en pantaló curt i un clam ensordidor a la grada del Palau Blaugrana-2 de Barcelona. I el petit Popotxo de la Mondragón d’àrbitre. I Luz Casal fent la sacada inicial. Brutal.

Després, fora de la ràdio, va dirigir dues companyies de discos, una seva amb artistes com The Rubettes, Flying Pickets, Billy Preston, Basilio i fins i tot el senyor Barragán! El nostre protagonista va gaudir molt però no dels números del negoci precisament...

I ara, 40 anys després, Xarli Diego explica com va viure ell tots aquells anys setanta i vuitanta. Tirant de memòria bàsicament i quatre retalls de diari on hi va sortir. Ni mòbils, ni Windows, ni Facebook, ni Instagram... ni FM (els seus programes s’emetien per Ona Mitjana). S’ha passat tres anys recordant. No li ha d’estranyar a ningú... no tenia ni un trist USB amb informació.


Biografia de l’autor (Oh, és ell!)
Xarli Diego va néixer a Terrassa el 23 de novembre de 1956, va estudiar Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona. Des de finals de l’any 1979 va començar a presentar i dirigir el llegendari programa musical “Caspe Street” de Ràdio Barcelona (Cadena SER). Prèviament, Xarli Diego es va anar fent professional bàsicament a Olot , Vic i sobretot a Manresa. En una altra etapa va presentar i dirigir un magazine generalista que tenia molta audiència: “Por mí que no quede” a Antena 3 Ràdio Catalunya (1993).

La seva creativitat l’ha permès sempre estar davant i darrere. Així va ser guionista del venerat programa d’humor “Ahí te quiero ver” de TVE presentat per Rosa Maria Sardà (Honorato...) o assessorar l’exitós “No passa res” de La Trinca a TV3. Va ser el presentador dels sortejos de la Lotto 6/49 durant 3 anys a TV3 i també presentador del “Joc del Segle” ( 1991-1993) , el seu moment més àlgid de popularitat juntament amb “Caspe Street”.

Posteriorment va crear el seu propi gabinet de Comunicació: Xarli Diego Comunicació (1997) des d’on exerceix com a cap de premsa de Tricicle, entre d’altres tasques, i ha exercit com assessor de comunicació polític.

 

Més informació i accés a les primeres pàgines aquí